Un documental de Cosima Dannoritzer

En llocs inhòspits, com ara unes escombraries públiques, es poden trobar petjades de la història que ens envolta. Aquest és el cas d'una radiografia de principis de segle que la reportera de Gran Angular, Cosima Dannoritzer, va trobar.

A partir d'aquesta troballa, Cosima pretén recuperar la memòria d'aquesta imatge. L'única pista que té, però, són uns noms de dos metges, el del doctor Cesar Comas i de l'Albert Prió, que la radiografia mostra amb lletres modernistes.

Les primeres investigacions porten Cosima a descobrir que aquests doctors van ser els primers a introduir els raigs X a Catalunya, al 1896. Seguint amb la recerca, veurem quins tipus d'estris van utilitzar aquests doctors així com el perill al qual s'exposaven davant de les radiacions.

El cas Comas i Prió reconstrueix les biografies extraordinàries de dos doctors que van canviar la medicina a Catalunya i a Espanya, en una època en què l'interior del cos encara era un misteri. Alhora, aquesta peça intenta reflexionar sobre el lloc on deixem les nostres memòries i on es poden trobar els rastres de les persones d'altres temps.

Un documental de Francesc Escribano

Juny de 1975. El periodista Josep M. Huertas publica un article al diari TeleXprés sense saber que li havia de canviar la vida.

El reportatge feia un repàs de la vida sexual dels barcelonins, des dels anys 20 fins als 70. Sense cap pretensió d'escandalitzar. Però Huertas va escriure que alguns meublés els regentaven viudes de militars i això va provocar un terratrèmol dins la institució armada. Acabava d'ofendre l'estament més intocable i poderós del franquisme.

Des de finals dels anys 60, la premsa s'havia anat tornant rebel. Intentava dir les coses pel seu nom, i havia de suportar les sancions del Ministeri d'Informació i Turisme, i l'autocensura dels directors dels diaris. Els periodistes feia temps que molestaven el règim i l'article de Huertas va servir d'excusa per escarmentar la professió.

Josep M. Huertas va ser jutjat en un consell de guerra i tancat a la presó Model. Això va provocar la primera vaga de premsa des de l'any 1939.

En aquest capítol, Josep M. Huertas reviu tot el que va passar arran de la publicació de l'article. I ho fa als escenaris dels fets: a la sala de judicis del Govern Militar, on li van fer el consell de guerra, i a la presó Model, on va estar tancat gairebé nou mesos.

També hi participa la seva dona, Araceli Aiguaviva, i l'advocat Agustí de Semir que, a més de defensar-lo, controlava que el suport ciutadà a favor del periodista no l'acabés perjudicant. I, sobretot, els testimonis de molts companys i amics de Huertas mostren com aquest cas va ser el detonant que va mobilitzar tota la professió.

El 13 d'abril de 1976, quan Josep M. Huertas va sortir de la presó, el món periodístic ja l'havia convertit en un símbol de la lluita per la llibertat d'expressió.

Un documental d'Enric Miró i Lluís Jené

El 24 de maig del 2000, el periodista català Miguel Gil va morir a Sierra Leone, mentre feia la seva feina de reporter de guerra. Gil i el seu col·lega Kurt Shork van ser abatuts per les bales de les forces rebels. Tots dos van morir en acte de servei, sobre el terreny, fent el que els agradava més: seguir una notícia i mirar de descobrir-ne els detalls per explicar, amb imatges, una història. Van ser dues víctimes d'una ja llarga llista de reporters als quals Televisió de Catalunya ha volgut retre homenatge, explicant la història de Miguel Gil en el documental Miguel në terren, Sobre el terreny.

Miguel va ser un reporter atípic, tant per la seva formació cultural i professional com per la forma en què es va introduir en el selecte i reduït grup dels reporters de guerra. No havia fet mèrits en cap redacció de mitjans, ni havia estudiat per a periodista. Però el 1993, als 25 anys, va deixar la feina d'advocat a Barcelona i es va plantar amb la seva moto a Croàcia, als Balcans, en el ventre baix i feble d'Europa, on dos anys abans havia començat la guerra.

Va iniciar una ràpida i apassionant carrera de reporter de guerra, que el va portar a viure, i patir, guerres i, sobretot, històries de persones, a Bòsnia, El Zaire, el Sudan, Kosovo, Sierra Leone... fins que la mort el va sorprendre en el revolt d'una carretera africana. Van ser set anys i mig de vida intensa, tenint, com havia dit, les experiències més increïbles que pugui viure un ésser humà.

Enric Miró i Lluís Jené van treballar en la producció i realització d'aquest documental. Amb l'ajuda de la Fundació Miguel Gil, creada per la família del reporter per recordar-ne la memòria, van poder accedir a les prop de 400 cintes gravades que Gil havia deixat com a llegat, amb imatges de les seves vivències professionals, i que van ser trobades a Abidjan i Londres.

Amb aquest valuós material gràfic, conservat gràcies a la personalitat metòdica i perseverant de Miguel Gil, i la documentació continguda en el llibre Los ojos de la guerra, els reporters de TV3 van iniciar una feina de recollida de testimonis, van consultar tretze arxius de diferents mitjans de comunicació i van localitzar bona part dels companys de professió i de persones que el van tractar al llarg d'aquells intensos set anys d'activitat de reporter. Els testimonis van ser localitzats en punts tan diferents com Barcelona, Sierra Leone, Bòsnia, Saragossa, Kosovo, Madrid, Londres, París, Jerusalem i Tòquio.

Van ser necessaris sis mesos per documentar, produir, realitzar i editar el documental, que incorpora en el títol l'expressió albanesa në terren (sobre el terreny), com a homenatge a la terra en què Miguel va assumir el seu zenit professional, gravant i emetent al món unes imatges que van fer canviar algunes consciències en relació amb la guerra de Kosovo. El documental planteja una primera pregunta bàsica: per què un advocat deixa els despatxos i se'n va a un territori on hi ha un conflicte bèl·lic per intentar gravar-ne les imatges? Per què arriba a Zagreb, amb l'acreditació d'una revista de motociclisme, i demana un passi per anar-se'n a Mostar? El cert és que la seva vida acabava de donar un tomb total. Primer, Mostar, on es feia cada dia els carrers i on va demostrar capacitat d'organització per relacionar-se amb els mitjans; després, Sarajevo. A la capital de Bòsnia, hi va viure dos anys i ell i la seva foto es van fer famosos en tota la ciutat. Amb la moto i la càmera traspassava sovint les línies del front. Va ser el seu bateig de foc.

Un documental de Dolors Genovès

El 25 d'octubre de 1936, 510 tones d'or, procedents de la cambra cuirassada del Banc d'Espanya, embarcaven, a Cartagena, a bord de quatre vaixells soviètics. Destinació: Odessa i Moscou. En acabar la guerra civil, el tresor espanyol, la quarta potència mundial de reserves d'or, s'havia liquidat. Per primera vegada s'ha pogut accedir a la documentació més secreta de l'Arxiu de l'Exèrcit Roig, a Moscou, i als lligalls que sota el nom en clau Operació X descriu la política de subministrament d'armament de la Unió Soviètica a la República i l'alt preu que Stalin va fer pagar a aquest govern.

Un documental de Lurdes Cortès i Dani Resines

Documental dedicat a les greus inundacions que van tenir lloc al Vallès ara fa 40 anys.

Aquells aiguats del mes de setembre del 1962 van marcar tràgicament la generació que els va viure. Rubí va ser l'epicentre d'aquella catàstrofe, si considerem el nombre de víctimes en proporció a la població.

La situació va propiciar una gran onada de solidaritat. El Vallès aplegava llavors moltes famílies treballadores arribades de les províncies del sud de l'Espanya franquista. Precisament, des d'Andalusia, Múrcia, Extremadura va arribar gran part de l'ajuda. A més a més, els emigrants que eren a l'estranger per treballar i els exiliats van mobilitzar els molts o pocs recursos que tenien per pal·liar la desgràcia.

Els fets van tenir un testimoni d'excepció: el fotògraf del poble Josep Feliubadaló i Renau. Del seu treball en van sortir desenes de negatius sobre la riada, que s'han conservat precàriament. Es tracta tanmateix d'un arxiu de documents excepcionals per al poble de Rubí que, actualment, pertany a la col·lecció de Josep Maria Roset, també fotògraf de Rubí. Gran Angular ha col·laborat per fer possible el revelatge d'un centenar d'aquelles fotografies.

És un document exclusiu que es basa en fotografies inèdites i també en testimonis sonors que fins ara no havien sortit dels arxius, com ara els de Radio Juventud que estaven sense.

Personatges clau d'aquella emergència expliquen a càmera el que van viure aquell estiu. Miquel Rufé, exalcalde de Rubí; Lola Pont, infermera i coordinadora de la intendència, i Josep Font, responsable dels serveis del cementiri, “sortiran" de les fotografies de Feliubadaló per recordar, 40 anys després, aquella tragèdia. Es una invitació a fer memòria històrica sobre el drama, amb els aspectes negatius i també positius que en van sortir.

Un documental de Rafael Lujàn

La nit de Nadal de 1962 els barcelonins es van veure sorpresos per la nevada més important del segle XX, un fet que ha quedat gravat per sempre en la memòria individual i col·lectiva de la ciutat. Es van arribar a acumular entre 50 i 80 centímetres de neu segons la zona.

El documental recupera les veus i les imatges de les nevades d'aquell any. Reviurem aquells dies de desembre de 1962 amb els periodistes Francesc González Ledesma, Andreu Claret Serra i Xavier Foz; amb el metge traumatòleg Josep Maria Figueras; amb apassionats de la meteorologia com Alfred Rodríguez Picó i Ramon Baylina; amb el cantant Manolo Escobar; amb Jaume Gallemí i Francisco Tejeda, veterans del cos de bombers que van treballar durant la nevada; amb el guanyador de la travessa al port d'aquell 25 de desembre gèlid, Èric Herbolzeimer; i amb ciutadans i ciutadanes anònims que van sortir a practicar l'esquí en plena ciutat, però també amb els que aliens a la diversió, intentaven plantar cara als problemes que va comportar aquella situació (Carles Abelló, Júlia Costa i Pepi Álvarez).

El gruix de neu acumulat va paralitzar Barcelona. El fred, la manca de transport i de queviures, la neu que queia dels terrats o les múltiples caigudes al carrer convivien amb la imatge festiva dels esquiadors baixant pels carrers de Balmes i Muntaner. Una ciutat assetjada que va recuperar la normalitat 72 hores després gràcies a les màquines llevaneus enviades per Andorra, amb un exiliat republicà al capdavant: Andreu Claret Casadesús.

Un documental de Montserrat Besses

Del pintallavis a la bala recull una aventura inèdita. Molt poc se sap de com la indústria de Catalunya es va posar al servei de la indústria de guerra durant el període 1936-39. Va ser un esforç titànic i ambiciós, fet amb la urgència que el front imposava.

No es tracta d'una història sobre armes -que també-, sinó més aviat de la història d'una reconversió industrial improvisada. El títol no és una metàfora: les màquines que a l'estiu del 36 fabricaven pintallavis, a la tardor del mateix any s'havien adaptat per fabricar bales.

La guerra esclata i la Generalitat ha d'organitzar i canalitzar les iniciatives espontànies que neixen aquí i allà per subministrar material bèl·lic al front republicà. Ho fa a través de la Comissió de la Indústria de Guerra. El punt de partida és diàfan: s'arrenca des de zero. Cap tradició, cap savoir-faire en la matèria.

La transformació i el funcionament d'aquest nou teixit industrial és el que recull Del pintallavis a la bala.

Això permet veure fins a quint punt els objectius que es va fixar la Comissió eren ambiciosos. Es va llançar, per exemple, a l'elaboració de substàncies químiques que no s'havien produït mai a Espanya i sobre les quals amb prou feines hi havia estudis publicats.

Les imatges mostren la magnitud d'alguns projectes. Sorprenen pel seu cost, per com era de llarg el temps de construcció i de posada a punt. Només es poden comprendre, potser, per la importància que tindrien -industrialment parlant- quan el conflicte s'acabés. Eren temps de guerra, però es pensava en la pau.

Un documental de Juan López Lloret

La palpable utopia de dues nacions en via de la seva democratització va inspirar un llargmetratge documental en el qual la majoria dels seus protagonistes van ser criats enmig d'una revolució.

Utopia 79 és el nom de la pel·lícula de Juan López Lloret, que conta en 95 minuts la recerca d'una societat utòpica i el posterior xoc amb la dura realitat. La cinta és produïda per Frame Zero, S.L en coproducció amb Televisió de Catalunya i l'Institut Nicaragüenc de Cultura (INC).

La producció va prendre com a base la narrativa paral·lela entre persones que van viure l'època revolucionària, tant contra la dictadura espanyola de Francisco Franco com contra la dictadura nicaragüenca d'Anastasio Somoza.

La pel·lícula fa un salt de 25 anys per poder veure les conseqüències d'aquesta utopia en la generació posterior, com si es tractés de fragments d'un mirall trencat de la revolució. Finalment hi ha un epíleg de realisme màgic que ens durà a indagar en l'essència de les il·lusions humanes, comenta el director.

Entre els entrevistats figuren els nicaragüencs Omar Caps, Daura María Téllez, Jaime Willock, Camilo Mejía, Mayling Calero, Ricardo Willock, Sandro Medano, Rose Cunnighan, Milena García i el fil conductor és el periodista espanyol Walter Tauber, qui narra la història.

Un documental d'Ignasi Rodriguez Batlle

Jo quan era petit era la persona més feliç del món... ara no. Me n'adono massa de les coses.

Aquesta és la confessió del Dani, un noi de 28 anys de Barcelona que pateix paràlisi cerebral. Una malaltia que el manté lligat a una cadira de rodes. Dani viu en una residència assistida ja que necessita ajuda per a realitzar qualsevol activitat. Malgrat això, no renuncia a sortir al carrer, passejar sol, o amb el seu amic de tota la vida, l'Óscar. Ell també pateix la mateixa discapacitat, encara que en un grau menor. Óscar viu amb la seva família i ha aconseguit un treball com administratiu, Un luxe, un luxe. És un privilegi per a una persona amb una discapacitat com la meva tenir un treball.

Oscar i Dani pretén ser un retrat de la cotidianitat d'aquests dos amics. Els vam acompanyar en les seves sortides a passejar, a menjar en un restaurant i vam mostrar com és el seu dia a dia. Intenten dur una vida normal, però per a ells tot és molt més complicat. Ens miren com bestioles rares diu el Dani . Quan vaig caminant sé que tots em miren perquè camino amb dificultat i "foto el cante" que no vegis. Però arriba un moment en què ja ho veus normal., afirma l'Oscar.

En les seves converses hi ha un tema que els preocupa especialment: les noies. L'Óscar creu que el procés de lligar amb una noia és molt complicat perquè primer haig de demostrar que no sóc tonto. Els paralítics cerebrals, a causa de les seves dificultats de parla són confosos per molta gent amb deficients mentals. Una barrera més a afegir a les pròpies de la seva discapacitat. Línia 900 intenta trencar aquest clixé donant la paraula en aquest cas a l'Óscar i el Dani.

Un documental de Rosa Castells i Cesc Tomàs

La Josefa és taxista des de fa deu anys i dedica a la seva feina dotze hores diàries. Ens ha permès pujar una càmera dalt del seu taxi i l'hem gravada en acció, conduint, atenent els clients, parlant i polemitzant amb ells.

Segons la Josefa, al taxi es veu i se sent de tot, cada client és un món. I és per això, diu, que només cal tenir ganes de parlar o escoltar perquè el recorregut sigui, a més a més, un viatge per l'estat d'ànim de cadascú. Durant la gravació, la Josefa i els clients han parlat d'immigració, de la polèmica política entre el català i el valencià, del mal servei d'alguns taxistes, de teràpies psicològiques, de futbol i de toros, de viatjar i veure món; fins i tot hi ha hagut moments musicals, com quan puja un músic de Ghana i la Josefa posa el seu disc per conèixer la seva música, o moments de passió, que és quan una clienta, enamorada del tango, li fa recordar a la Josefa com n'és d'important ballar amb algú que ho faci bé!

Qui ha pujat al taxi ha portat el seu món a bord i gràcies a les reaccions de la Josefa, l‘hem coneguda una mica millor.

Un documental de Julià Castelló i Paloma Rico

El escarabajo verde viatja a Bòsnia Herzegovina. Reconstruir l'economia i el sistema de reg d'una vall pot servir també per a reconciliar les parts que es van enfrontar en una guerra cruel i fratricida. Aquest és el propòsit del Programa Azahar que l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional desenvolupa en la Vall del Pópovo, a Bòsnia Herzegovina.

l marge dels milers de morts, ferits, violacions, desaparicions, refugiats i desplaçats, la guerra de Bòsnia Herzegovina va propiciar la separació i l'enfrontament entre les tres comunitats ètnic-religioses del país: bosnis de tradició musulmana, catòlics croates i ortodoxes serbis. El Escarabajo Verde visita un paisatge després d'aquesta guerra que va arrasar el país de 1991 a 1995, la vall del Popovo, al sud d'Herzegovina. És una zona agrícola que ara, fruit dels acords de pau de Dayton, es troba dividida entre els territoris de la República Srbska i els de la Federació de Bòsnia Herzegovina.

En una vall habitada per agricultors de les distintes ètnies enfrontades en la guerra, la cooperació espanyola està treballant des de fa tres anys per a aixecar de nou l'agricultura, reconstruir el sistema de reg i construir ponts de col·laboració entre els seus habitants.

A aquesta operació difícil cal afegir el necessari canvi de mentalitat entre els agricultors, que només coneixien l'anterior sistema productiu, una cooperativa socialista que copava totes les terres i on la iniciativa privada no tenia lloc. Aquest és l'escenari del reportatge. Els personatges són els representants d'ètnies abans enfrontades que ara col·laboren de cara al futur.

Un documental de Marisol Soto

Amina va dir: Fill, per què no escrius una obra de teatre sobre tot el que hem patit?. I Ayoub, davant la insistència, un dia li va contestar: Mare, vine amb mi i farem el que tu i jo vulguem expressar. Poc després s'hi va afegir Hamza: Em van dir si volia fer el paper de fill petit i vaig dir que sí.

Aquest és l'embrió d'un projecte de teatre en família desenvolupat al Forn de Teatre Pa'tothom de Barcelona, on Ayoub estudia interpretació.

Amina busca feina és el resultat, una obra de teatre escrita i interpretada per Amina i els seus fills, Ayoub i Hamza, i dirigida i produïda pels germans Forcadas, de Pa'tothom.

Després de 4 mesos d'assaig, l'obra la presenten en sessions de teatre-fòrum, perquè aquesta ha estat sempre la intenció dels seus autors i productors, provocar el debat, incidir socialment.

El meu cor està més tranquil, perquè hem explicat què succeeix, hem passat el testimoni al públic. I a la gent li agrada l'obra. És normal, s'hi senten identificats, diu Amina.

Un documental d'Àngels Diemand-Hartz i Lluís Vega

El documental reflexiona entorn la mort des de diferents punts de vista i religions. Un dia o un altre, a tots ens arribarà l'hora final. Però, hi hem pensat prou? Estem preparats? Podem fer alguna cosa per què aquest moment sigui més dolç, menys traumàtic, o fins i tot més feliç?

Es mostren diferents punts de vista i reflexions entorn a l'hora d'encarar la mort, i se'n parla sobre la qüestió amb un lama tibetà, un pare ortodox, un sufí, un hebreu i un mossèn. També se segueix de prop una família que acomiada a un dels seus membres, ateu. Ells ofereixen respostes sorprenents i suggereixen idees molt senzilles per alliberar-nos de la por i l'angoixa que provoquen la certesa de la nostra no-permanència, que és la mateixa de tot l'univers.

Un documental de Julio Carmona

Hi ha qui diu que la Costa del Sol aviat canviarà el seu nom pel de Costa del Golf. Però és tot el llevant espanyol el que pateix la febre per la construcció d'aquest tipus d'instal·lacions esportives. A la Comunitat Valenciana es vol triplicar el nombre de camps per a comptar amb 50 d'aquí a deu anys. A Múrcia, que fins ara en té cinc, n’hi ha projectats, o ja en fase de construcció, 34 més.

Per què tant camp de golf? L'any 2000 els turistes del golf van deixar 214.000 milions de pessetes. Els ingressos evolucionen a un ritme superior al 30%. Un turista de golf gasta 32.000 pessetes diàries per practicar el seu esport favorit, assegura Alicia Estrada, de GEBTA, un majorista turístic cada vegada més atent a aquest rendible sector turístic.

El golf no és un simple esport, ni tan sols un fenòmen turístic. El 26% dels jugadors de golf poden permetre's el luxe de comprar-se una casa prop d'un camp de golf. Així el golf ha d'entendre's com a un negoci immobiliari: El Resort, la urbanització de luxe amb un camp de golf com zona comunitària. Un milió i mig de famílies europees volen tenir la seva primera o segona residència a Espanya, ens diu Juan Manuel Dalmau, un promotor que comença a aplicar a Lorca la seva experiència a Torremirona prop de Girona.

Un camp de golf precisa, de mitjana, 500.000 metres cúbics d'aigua a l'any És possible mantenir 34 camps de golf a Múrcia, la regió que més risc de desertitzación pateix a Espanya, segons van dir els seus governants en el moment de demanar l'aprovació del Pla Hidrológic Nacional? José Pablo Ruiz Abellán, conseller de Turisme i Ordenació del Territori de la Comunitat de Múrcia sosté que Els camps de golf es regaran amb aigües reciclades.

Perquè els camps de golf animin les vendes de les cases dels voltants, cal regar-los. Amb les depuradores aturades, d'on surt l'aigua? Dels pous, ja de per si empobrits, dels quals depèn l'horta. L'horta murciana desapareix, sentencien José Sánchez i Antonio García, agricultors de Puente Tocino, veient com, a més, els xalets envaeixen els terrenys agrícoles. No se si serà pels nous regadius afegeix però cada vegada arriba menys aigua i més dolenta.

La Guàrdia Civil calcula que cada any hi ha 5.000 hectàrees de nous regadius, il·legals segons el Pla de la Conca del Segura i el PHN.

Un documental de Gemma Soriano i Paloma Rico

Viure sota els motors d'un avió a reacció és un infern, aquesta és la raó per la qual 250 veïns de San Fernando de Henares a Madrid s'han mudat de barri. Però aquest problema no s'ha resolt aquí. El tràfic aeri de Madrid afecta molts altres ciutadans, gent que es considera malalta del soroll ja que constantment els avions sobrevolen els seus pobles, les seves cases, superant els límits màxims de contaminació acústica. El escarabajo verde s'apropa fins a la pedania madrilenya de Belvis del Jarama, a 18 km de la capital i a menys de quatre quilòmetres de les noves pistes de l'aeroport de Barajas.

La primera impressió que ofereix Belvis del Jarama al visitant és la d'un poble idílic. Només 350 habitants habiten en aquesta pedania de Paracuellos del Jarama, en el que va ser un antic poblat de colonització. Belvis és gairebé com un poble andalús de cases blanques encalades, grans patis, flors en totes les finestres i carrers plens d'arbres i silenciosos. No obstant això, aquesta estampa d'assossec es trenca constantment pel soroll dels avions.

Els veïns de Belvis porten molt temps reclamant a AENA compensacions per la pèrdua de qualitat de vida que va suposar per a ells l'ampliació de l'aeroport de Madrid. Amb les noves obres, el poble va quedar just a la capçalera de les pistes d'enlairament i és pràcticament impossible que el soroll dels motors no superi els 65 decibels que marca la legislació en matèria de contaminació acústica. El problema és tal, que fins i tot responsables ministerials van plantejar als veïns de Belvis la possibilitat de desallotjar el poble i reubicar als veïns en qualsevol altre lloc. Però la gent de Belvis no vol ni sentir parlar d'aquesta possibilitat i van arribar a un acord perquè AENA els financés l'aïllament acústic dels seus habitatges i la instal·lació d'aire condicionat. La mesura està aprovada però els resultats triguen a arribar i de les 115 cases que hi ha a Belvis, fins a la data només una vintena han estat insonoritzades.

El reportatge mostra un dia normal a Belvis; en 24 hores es mostren diferents activitats quotidianes i com tota la vida de les seves gents queda absolutament condicionada pel pas constant d'avions ja que hi ha moments en què cada dos minuts un avió sobrevola els carrers i jardins de Belvis.

Un documental de Jordi Barrachina

La rumba tomba es una sèrie documental centrada en els grans noms de la rumba catalana i d'altres grups més desconeguts, vells i moderns, que es dediquen o s'han dedicat a aquest gènere musical. La sèrie explica també les barreges i convivències culturals que han estat imprescindibles per explicar el naixement, evolució, situació actual i futur de la rumba catalana.

La història de la rumba catalana s'explica a través de catorze capítols monogràfics dedicats a protagonistes com Peret, Ojos de Brujo, Sabor de Gràcia, Estopa, Gipsy Kings, Rumba Tres, Patriarcas de la rumba i Los Manolos, entre d'altres. El retrat del grup o artista es fa a partir del seguiment de la seva activitat: assaigs, concert, gires, gravacions, vida quotidiana, etc. També s'inclouen actuacions musicals, sempre en un lloc diferent.

El món gitano guia part del relat. Els protagonistes entren en el món gitano per conèixer les seves claus i les seves característiques, sempre a través de la seva vida quotidiana (reunions familiars, casaments, festes, feina, etc), i de la seva música.

Cada capítol de La rumba tomba és una història personal i diferent, un retrat de la personalitat dels protagonistes a partir del seu paper dins la història de la rumba i de la seva vinculació a determinats barris de Barcelona. Es programa el primer capítol de la sèrie.

Un documental de Josep Rovira

La relació que va tenir Salvador Dalí amb el setè art va ser molt intensa i gràcies a la commemoració del centenari del geni empordanès val la pena repassar-la, perquè és bastant desconeguda. Fer-la més pública del que ha estat fins ara és l'objectiu de Cinema Dalí, un documental que es va presentar a Figueres, coproduït per TV3 i que ha dirigit un company dels Serveis Informatius. Com demostra el documental, Dalí es va avançar al seu temps i va saber entendre la importància de les càmeres.

El documental comença amb una escena aparentment quotidiana. Dalí és al costat de Gala i de sobte s'adona que una càmera l'està filmant i comença a ballar.

Dalí va ser conscient d'aquest poder abans que molts artistes de la seva generació. Quan estava davant dels amics era una persona, i davant de les càmeres es convertia en una altra.

La fascinació per les càmeres el va portar al cinema. Amb Luis Buñuel va treballar en la pel·lícula Un chien andalou, com si fos una altra pintura.

A Hollywood es va fer amic de Harpo Marx, va treballar amb Hitchcock i Walt Disney li va fer dos encàrrecs. Però el seu cinema va fracassar. Va tornar a Portlligat i llavors es va situar davant les càmeres per convertir-se en el protagonista del seu cinema.

El documental s'endinsa en un univers de cel·luloide -desconegut i fascinant- que va temptar el pintor de Figueres. Amb música de Quimi Portet, la pel·lícula mostra muntatges surrealistes filmats pel genial pintor.

Un documental de Carles Bosch i Josep Mª Doménech

Balseros és una pel·lícula única. En l'estiu del 1994 un equip de reporters de televisió va grabar i va entrevistar set cubans i les seves famílies durant els dies previs a la seva arriscada aventura de llançar-se al mar per aconseguir la costa dels Estats Units fugint de les dificultats econòmiques que patien al seu país.

Algun temps després van poder localitzar en el campament de refugiats de la base nord-americana de Guantánamo els que havien estat rescatats en alta mar.

Les seves famílies romanien a Cuba sense notícies d'ells, excepte en el cas d'un dels personatges, una dona que havia naufragat i s'havia vist obligada a tornar a l'illa.

Han passat set anys, l'evolució dels personatges, les seves destinacions, la seva vida als Estats Units o la seva permanència a Cuba és retratada amb detall, amb sensibilitat. Aquesta és la història d'alguns dels veritables supervivents del nostre temps.

L'aventura humana d'uns nàufrags entre dos mons.

Un documental de Santiago Torres i Ramon Vallès

Fa 70 anys, l'aviació alemanya a les ordres de Franco va bombardejar Gernika, la ciutat sagrada dels bascos. El brutal atac va inspirar Picasso per pintar una obra mestra: el Guernica. Des d'aleshores, aquest quadre s'ha convertit en un crit universal contra la barbàrie de la guerra.

A la tardor del 2006 es van complir 25 anys de l'arribada del Guernica a Espanya. El fet va coincidir amb el centenari del naixement de Picasso. Per desig exprés del pintor, el quadre no va arribar a territori espanyol fins que no va acabar la dictadura del general Franco. La seva arribada es va convertir en la certificació simbòlica de la recuperació de les llibertats democràtiques després de gairebé 40 anys de dictadura franquista. L'aleshores ministre de Cultura espanyol, Iñigo Cavero, va manifestar que el Guernica era el último exiliado que regresa a España. La dirigent comunista Dolores Ibarruri, la Pasionaria, davant del quadre, va declarar: La guerra ha terminado.

Però ni la vida ni el retorn del Guernica van ser fàcils: el quadre, de set metres de llarg per quatre d'alt, va haver de fugir de la Segona Guerra Mundial, va patir un atemptat, es va convertir en una icona mundial contra la barbàrie originada per la guerra i en un símbol contra la dictadura franquista, va patir desperfectes en ser enrotllat i desenrotllat 32 vegades, Franco va intentar recuperar-lo i, fins i tot un cop mort el dictador, van ser necessaris tres anys de negociacions secretes i complicades per aconseguir-ne finalment el retorn. Aquesta existència excepcional és la matèria d'aquest documental.

El documental, d'una hora de duració, narra la història del quadre, una veritable icona del segle XX, des de la seva creació fins l'actualitat. El documental dóna notícia d'històries poc conegudes, com l'existència d'un informe del FBI -de gairebé 200 planes- sobre Picasso, al qual, malgrat ser milionari, considerava un perillós element comunista. Precisament la militància comunista de Picasso, en plena Guerra Freda, va impedir que li donessin el visat per viatjar als Estats Units. El pintor no va poder veure mai el Guernica a Nova York.

També s'explica en el documental l'atemptat que va patir el quadre a Nova York amb motiu de la guerra del Vietnam, els intents de Franco per recuperar-lo, les difícils i secretes negociacions per aconseguir la vinguda del quadre a Espanya o la censura que va patir el tapís del Guernica a l'edifici de les Nacions Unides durant l'anunci de l'atac dels Estats Units a l'Iraq.

Un documental de Maribel Sánchez Maroto i Cesc Tomàs

Línia 900 ens presenta un documental sobre l'existència de mig centenar de camps de concentració franquistes. Durant cinc mesos, un equip del programa va rastrejar un dels episodis menys coneguts del període de la Guerra Civil espanyola. Fruit d'aquest treball es va entrevistar a alguns dels centenars de milers de presoners que van estar en els camps, així com a historiadors i experts, per a intentar reconstruir aquells fets. Els camps de concentració de Franco recull els records d'una dotzena de presos republicans i d'alguns dels soldats franquistes que estaven a càrrec de la vigilància.

Un documental de Montse Armengou i Ricard Belis

Els nens perduts del franquisme es una producció que recull el treballd'un any d'investigació i en què es revela un dels períodes més foscos de la història recent d'Espanya: la desaparició de nens fills de republicans i la separació forçosa de les seves famílies per part de la repressió franquista.

1936. A mesura que les tropes sublevades de Franco van guanyant terreny, les presons comencen a omplir-se de persones que havien comès un únic "delicte": ser fidels a la República. Convents, fàbriques, escoles... centenars de llocs es van habilitar com a camps de concentració o presons improvisades per donar cabuda als opositors al nou règim.

Entre aquests presoners hi havia milers de dones. Dones compromeses, dones militants de partits polítics d'esquerra o, senzillament, dones que eren esposa, mare o germana d'un republicà. I nens, molts nens que van néixer o que van ingressar a la presó amb les seves mares i que van passar els primers anys de la seva vida privats de llibertat per ser fills de "rojos".

Les males condicions higièniques i d'alimentació van fer que molts d'aquests nens morissin a la presó. D'altres, els més "afortunats", estaven privats de llibertat fins que afusellaven la mare o fins que sortia en llibertat. Però l'edat màxima fins a la qual els nens podien estar a la presó eren els tres anys. Això plantejava un dilema a les dones amb el marit a la presó o afusellat i que no tenien ningú de la família ni cap amistat que pogués fer-se càrrec de la criatura. El destí d'aquests nens era, indefectiblement, anar a parar a un hospici d'Auxilio Social o a algun col·legi religiós. I això, que podia semblar una solució, era temut per tothom. Era sabut que, sovint, quan un nen entrava en una d'aquestes institucions, els pares podien perdre'n la pista. O bé sortien completament transformats, educats per odiar els ideals dels pares, o imbuïts d'una religiositat que els podia aboca a fer-se monges o capellans.

En el rerefons de tot això hi havia un personatge obscur que, des dels budells del règim, argumentava "científicament" per què els nens havien de ser separats dels seus pares. Es tracta del psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera, cap del Servei de Psiquiatria de l'Exèrcit. La seva formació, ampliada en alguns dels congressos psiquiàtrics fets a l'Alemanya nazi i amb els experiments que va fer amb les dones de la presó de Màlaga, alimentava la idea que l'única solució per als fills dels "rojos" era separar-los dels seus pares.